Viva Las Vegas!!

Estem massa liats a Las Vegas, com que demà tenim moltes hores de carretera ja farem les cròniques que falten i les fotos de l'Antelope Canyon!! Have a good night and enjoy Las Vegas!!

Dia 14: Page - Williams (Antelope Canyon)

Tot esmorzant al motel de Page (bon motel I bones barbacoes però sense persianes….el sol d’Arizona surt a les 05.45!!) ens trobem casualment el poli nacional I la seva dona donut en mà...què petita és Amèrica! Tornem a intercanviar impressions i ens dirigim al llac Powell…no sabem perquè li diuen llac perquè per nosaltres és un pantà....i a més a més clarament. Petita decepció el llac, però a continuació hi ha un nou plat fort, l’Antelope Canyon, una altra obra mestra de la natura. Es tracta d’un canyó tan estret que té l’amplada justa perquè hi passi una persona, una mena de cova amb parets curvilínies i escletxes al sostre per on entra la llum. Triem la millor hora per anar-hi, entre 11:00 i 13:00, ja que el sol gairebé no pot penetrar dins una escletxa tan prima, donant uns jocs de llum màgics. Només es permet la visita amb companyia d’un guia Navajo...el nostre guia va ser un navajo-rapero molt poc sociable que responia amb monosíl.labs a les nostres preguntes.El recorregut dura uns 45 minuts però se’ns fan curtíssims ja que la visita és realment impressionant.
Després de dinar ens dirigim a l’oest retrobant-nos de nou amb la ruta 66...quina il.lusió tornar-la a trobar!! A ritme d’AC/DC entrem a Williams, busquem un motel el més ràpid possible per tenir un primer contacte amb el Grand Canyon, que visitarem demà en helicòpter.

La Visita al Grand Canyon és impactant, supera de llarg les nostres expectactives i evidentment totes les imatges que havíem vist en revistes i vídeos...indescriptible. Com que són les 18:00 creiem que ens dóna temps de fer la ruta Bright Angel Trail, de 10 km, una de les rutes senderistes més populars del canyó. La baixada fins al riu Colorado, que no podem completar per poc temps perquè se’ns fa de nit, és molt empinada, tot i així podem disfrutar d’un paisatge increïble durant una horeta, rodejats d’excursionistes i cabres salvatges. No tenim més remei que pujar corrents perquè el sol d’Arizona surt aviat però també es pon de cop, enganxant-nos a la part més baixa. Esbufegant conseguim arribar adalt, durant un moment ens hem acollonit perquè no es veia res i no arribàvem mai. El sopar a Williams és molt recomfortant, recordant les sensacions brutals viscudes durant el dia, al mític restaurant-gasolinera-botiga Cruiser’s 66 Dinner i provant unes estrambòtiques cerveses marca Grand Canyon....dolentíssimes!! Have a good night!!

Dia 13: Blanding - Page (Monument Valley)

Després d’un esmorzar ràpid (els mormons no donen gaire esmorzar) anem cap a Mexican Hat, poble que agafa el nom d’una pedra gegant amb forma de barret mexicà, situada a l’entrada, on evidentment fem la primera parada, allà coneixem dos chicaguencs molt amables i intercambiem impressions sobre la capital d’Illinois. Per cert, normalment diguem que som de Barcelona perquè la gent ho sol situar bastant fàcilment, fins i tot més que Madrid, a més tothom té molt bones referències de la ciutat comtal i evidentment del Barça.
La següent parada és el Gooseneck, unes formacions espectaculars en forma de serp que fa el riu San Juan... amazing!!!Ara sí, la següent parada serà Monument Valley, quan ens apropem al parc ja comencem a veure de lluny les formes majestuoses que serveixen de decorat a gairebé totes les pelis de l’oest, allà ens parem, just on Forrest Gump va parar de córrer, a intentar fer la foto del mític anunci de Marlboro dels anys 80 i 90...amb dificultats i jugant-nos la vida parats enmig de la carretera, aconseguim alguna cosa acceptable...ens ha costat Déu i ajuda fer-nos la foto aquí ;-)
El parc de Monument Valley no és nacional, està regentat pels Navajos i per sort o per desgràcia no està gaire ben explotat, de manera que tots els camins són de sorra i gairebé sense senyalitzacions, això fa que disfrutem més la visita, aprofitant les prestacions del nostre cotxe (que anomenem Canyonero)...així que fem una mica el boig a l’estil Paris-Dakar, amb un decorat de cinema.Un cop farts de Monument, i després d’una intensa però curta tormenta, tornem a canviar d’estat, aquest cop Arizona, i tornem a canviar d’hora, ara ja en debem nou, com costarà recuperar-les!! Un cop al motel de Page, i mentre ens banyem a la piscina, decidim fer una barbacoa (BBQ segons aquesta gent), així que ens aprovisionem de carn i cervesa al centre comercial. Sota la intentsa foscor de Page i amb tots els hostes mirant-nos patint per la integritat de les seves habitacions, ens posem les botes i fins i tot obrim una ampolla de vi de Napa, Califòrnia.

Amb la panxa ben plena i la sensació de que són les 4 de la matinada (són les onze) anem a dormir!! See you tomorrow and take it easy!!

Dia 12 : Moab - Blanding (Arches Nat.Park)

Després de dormir amb tota mena de luxes al motel Best Western de Moab (recomanem aquesta cadena de motels, són brutals i molt barats, estan per tots els pobles on hem passat!), ens aprovisionem de beguda, gasolina i menjar perque volem visitar el primer dels parcs naturals que farem aquesta setmana, el parc d’Arches, a Utah.

El parc està format per uns 2.500 arcs de pedra produits per l’erosió durant milers d’anys, no hi ha adjectius per definir el que la natura ha fet en aquest racó de Utah!!
La visita és exigent físicament, el parc es recorre en cotxe però per veure els arcs més importants has de fer varis recorreguts d’entre 3 i 5 km a peu en pujada, però val la pena perquè a més de tenir arcs el parc té unes vistes panoràmiques absolutaments impressionants. La llàstima és el fortíssim vent que trobem al matí, les primeres fotos les hem de fer amb ulleres de sol i gorra, però per sort durant el dia amaina i acaba fent molt bon temps.

La primera gran impressió és l’excursió al Delicate Arch, molt més gros del que aparenta a les fotos, i a més situat al cim d’una muntanya, el nom de l’arc ja explica l’extrema delicadesa de les seves formes, sembla mentida que encara s’aguanti...espectacular!! Per cert, durant el trajecte de tornada de l’arc hem conegut una parella de madrilenys (un poli nacional i la seva dona) que venen de San Francisco, Yosemite i Las Vegas, i ens han donat moltíssima informació útil...a més ells van a New York i també els hem donat recomanacions.

Després de visitar altres formes impressionants a les roques com la Balanced Rock, una roca gegant situada a sobre d’una molt alta i prima, visitem la segona gran atracció del parc, el Landscape Arch, també espectacular. L’arc és extremadament prim per la part superior, i encara fa 10 anys va patir desprendiments en una cantonada, cosa que fa pensar que no durarà gaires anys més de peu. Allà tenim la sort de veure dos cèrvols menjant herbes tranquil.lament devant nostre, hi deuen estar molt acostumats.

Amb moltes emocions pel que hem vist, anem al poblet fantasma de Blanding a buscar un motel, ens anirà bé perque ja serem a mig camí del Monument Valley, on volem anar demà. De moment el nivell d’Arches és tan alt que ens sembla impossible de superar!! Per cert, no recomanem Blanding a ningú!! A part d’ estar sotmés a la llei seca, només hi ha un restaurant una mica cutre en tot el poble, on ens han mirat amb cares estranyes al entrar…estem ben bé a l’oest llunyà.

PD: es nota que estem en zona de mormons, a les habitacions ja no hi ha Bíblies normals sino el Book of the Mormons, mentre intentem llegir-ne un ens adormim...good night!

Dia 11 : Albuquerque - Moab

Deixem el nostre amic polonès ben aviat ja que avui volem conduir uns 700 km... per començar fem l’últim tram de la ruta 66 fins a Gallup, on ens desviem cap al nord…enyorarem la ruta 66 aquests dies per veure els parcs naturals.

Es nota molt el canvi de paisatges a mesura que anem avançant cap al nord, a més deixem l’estat de New Mexico, passem breument per Colorado i l’objectiu és ja entrar a Utah, terra de mormons i de parcs naturals, on anonemem els habitants “Fills de Utah” ;-)

Abans de deixar la ruta podem constatar que cada vegada veiem més motards a la carretera, el més curiós és que a la majoria d’estats on hem passat no és obligatori l’ús del casc...una altra de les moltes contradiccions dels Estats Units, com una altra és veure cotxes circulant sense matrícula, fumar tranquil.lament a les gasolineres, o anar amb la dona i els fills al Hooters. Per cert ja ens estem acostumant a les galledes de cafè transparent, avui ens hem fixat i és tan transparent que es veu el fons del got.Un dels punts mítics del dia és el famós hotel “El Rancho”, a Gallup, on s’hospedava el famós director John Ford quan filmava les pelis de l’oest, a més d’altres famosos tipus John Wayne, Katherine Hepburn, Jane Fonda, Robert Mitchum, Humphrey Bogard, etc, etc, de fet ens hem colat a l’hotel i hem vist les habitacions, una de les curiositats és que cada habitació té el nom de l’actor més famós que hi va dormir, posats a gorrejar aprofitem el wifi de l’hotel per consultar els resultats de la primera jornada de Hat-Trick i de la primera part del Getafe-Barça. Per cert, gràcies a Il Capo pels missatges de la segona part, vam estar informats en tot moment i vam viure els gols en directe gràcies als seus SMS.

Després de passar per uns quants mercats indis (deixem la zona Cherokee i entrem en zona Navajo), dinem unes “tortitas” a Cortez, i parem a fer fotos en un monumental arc de pedra que veiem al costat de la carretera, el Wilson Arch, primer aperitiu del dia de demà al parc nacional d’Arches.

Un cop instal.lats a Moab (una mena de Puigcerdà de Utah), aprofitem que és dissabte nit i anem a fer uns pitchers de cervesa a un bar, el Woodies Tavern on tornem a tenir la sort de veure un grup blues-rock en directe... al bar s’hi concentra la quantitat més gran de freakis que hem vist mai per metre quadrat! Per cert, allà trobem el primer futbolí del viatge…amb 13 jugadors !!

PD: un altre cop tormenta elèctrica, comença a ser habitual! Good night from Utah!!

Dia 10: Amarillo - Albuquerque

Avui anem bé de temps i decidim fer bastants trams de l’autèntica carretera 66, que va paral.lela al costat de l’autopista, on trobem vàries sorpreses, hotels abandonats, senyals pintades a terra i cartells de la ruta històrica. Parem a varis pobles, entre ells Vega i Adrian, plens de gasolineres abandonades i hotels en ruines. En aquest segon poble es troba un altre punt mític de la ruta, el cartell del midpoint, parada obligatòria. El midpoint és el punt equidistant entre Chicago i Los Angeles, oficialment el centre exacte de la ruta, i hi ha un cartell que indica les 1.139 milles que falten fins a cada una de les dues ciutats. Allà hi ha el Café Midpoint regentat per un matrimoni d’ancians nostàlgics de la ruta, que també ens fan signar al llibre de visites, i ens fan situar Catalunya en un mapa del món. El bar manté la decoració dels anys 50 i 60, i està ple de referències de tot tipus a la ruta 66, des de retalls de diari fins a cartells i fotos.

Després fem un parell de parades més, la primera a Tucumcari, un altre poble semi-ruinós però encara amb cert encant després de la desaparició de la 66. Allà hi ha el mític motel Blue Swallow amb el seu cartell gegant de neó, molt fotografiat a totes les guies. La següent parada tècnica és un dinar ràpid i un cafè a Santa Rosa...es nota que ja som a New Mexico pel paisatge, molt més àrid, pel tipus de gent que et trobes, semimexicans, per les cases de fang, pel nivell adquisitiu i preu de les coses, etc. Ens sorprenen també les llarguíssimes rectes de la carretera, n’hem comptat una de fins a 55 km!! Un cop a Albuquerque trobem un nus de carreteres tipus Scalextric per flipar, sembla que hi hagi d’haver moltíssima densitat de trànsit en hores punta. Anem a 2 o3 hostals i decidim allotjar-nos a un non-smokers hostel regentat per un polonès budista amic de les màximes restriccions, que literalment ens amenaça de mort si algú de nosaltres encén una cigarreta ;-) ...tot i les múltiples prohibicions a les que estem sotmesos hem de reconéixer que tant el motel com la piscina estan molt bé. Després de descobrir el funcionament d’una rentadora i una assecadora americanes, decidim anar a sopar a l’històric route 66 dinner, restaurant ambientat en els anys 50 seguint l’estètica de “Grease”, on fins i tot les cambreres van amb vestits i pentinats de l’època.
Acabem la nit en un parell de pubs, el primer molt sorollós, anomenat Malloney’s, i el segon molt millor pel nostre gust ja que veiem grups de rock en directe. Ens sorprèn molt el nivell de freakisme del primer grup, una mena d’expresidiaris metaleros no molt agraciats, que a ningú agradaria trobar-se en un carreró fosc.

Have a good night and enjoy, per cert, ja tenim la primera multa...

Dia 9 : Oklahoma City - Amarillo

Avui ha estat un dels millors dies del viatge, tenim la sensació de que cada dia és millor que l’anterior descobrint llocs i anècdotes. La primera parada és a Elk City, un poble que encara intenta explotar la ruta 66 i ha muntat un old town a l’estil far west bastant artificial, però curiós de veure, incloent un museu de la ruta. El més divertit és fer un cafè, el millor que hem fet de moment, en una mena de cafeteria-sala d’estar d’una casa, on la propietària, Rebecca (una mena de cantant de country), ens rep al sofà i ens fa signar al llibre de visites, quan marxem s’acomiada pràcticament resant per nosaltres i perque el nostre viatge vagi bé.

La següent parada, ja a l’estat de Texas, és a Shamrock, poble en total decadència (nosaltres l’anomenem poble-ferralla), ple de benzineres abandonades, cases mig derruides, ningú pel carrer (això sí, 7 o 8 esglésies de tot tipus)...anem a un supermercat a comprar fruita (sí, de tant en tant mengem fruita), i parlem amb l’store-manager, que ens diu “Where the hell is Barcelona?”, a part d’esmentar-nos les “stupid texan laws” com ara la llei seca que hi ha en aquest poble...

Un cop a Amarillo, regategem en uns quants motels fins a trobar un bon lloc per dormir, després anem al Cadillach Ranch, un dels punts més mítics de la ruta 66 situat als afores. Es tracta de 10 Cadillachs dels anys 60 semienterrats per un excèntric milionari, on tothom que para pot pintar un graffiti amb un dels molts pots de pintura que hi ha escampats. Per cert, allà trobem una banda de motards fent graffitis, de fet n’hem vist molts fent la ruta durant aquests dies. Ara ve l’anècdota del dia, decidim anar a fer el toc a un bar anomenat Hooters on 20 cheerleaders ens reben amb entusiasme...seria escandalós un bar així a Girona, quin espectacle!

I després, el plat fort, hem estat tot el dia pràcticament en dejú per disfrutar al famós Big Texan Steak Ranch, on ens esperen 5 mega-entrecots de 20 unces. Aquest restaurant és un autèntic show americà, ambientat a l’estil de Texas…les cambreres vestides de l’oest, les estovalles de pell de vaca, una banda d’octogenaris tocant country...i una gran taula elevada al mig amb un cronòmetre on, per sort, veiem com dos individus de 2x2 metres intenten el repte de menjar-se el bistec de 2 kg amb guarnició en menys d’una hora. Després d’aconseguir menjar-nos els nostres entrecots i fer unes fotos als dos paios en qüestió (que queden molt lluny d’aconseguir el repte), sortim rodolant del local fins al motel.

Tot penjant l’estelada al balcó, us desitjem a tots una bona diada!!!

Dia 8 : Saint Louis - Oklahoma City

Avui comencem a fer trams de la ruta 66 original, que circula al costat de l'autopista. De fet avui l'etapa ha estat molt llarga (801 km!) però han passat moltíssimes coses...impossible explicar-ho tot. Al matí anem a les Meramec Caverns, coves on es refugiava el bandoler Jesse James i la seva banda, molt espectaculars. Més tard fem un homenatge als Simpsons i parem a Springfield a buscar el bar de Moe...fem moltes voltes per la ciutat (per cert, ens volíem fer una foto amb el cartell de la ciutat i no n'hem vist cap, ni a l'entrada ni a la sortida!!) total que parem en un buffet lliure a dinar en un restaurant anomenat Golden Corral, on per 10$ pots menjar de tot lo imaginable...pràcticament en plan medieval...massa!! L'anècdota és el tipus de clientela que hi ha, alguns són obesos espectaculars, veterans de guerra del Vietnam, una família amish, una colla de sudistes, i sobretot una cambrera molt amable, la senyoreta Robin.

Ben tips seguim la ruta i decidim parar a mitja tarda en un poble a l'atzar...quin descobriment, molt millor que ahir a Chenoa!! El poble es diu Vinita, i ara sí, al entrar-hi sembla que viatgis 50 anys enrere en el temps...aqui no hi ha gaire riquesa, els cotxes són vells i la forma del poble és com un camping, tot de cases de fusta en parcel.les rectangulars, una gran part de cases estan abandonades i ruinoses, hi ha 3 o 4 barberies super antigues, botigues d'antiguitats amb tota mena de porqueries inservibes...el més bo és veure el sheriff del poble recollint la seva nena de l'escola amb el cotxe oficial, mentre condueix es beu una Pepsi i amb l'altra mà parla pel mòbil!!!
Continuem devorant quilòmetres, els últims 100 trobem el primer semi-huracà, una tormenta brutal que ens anava perseguint tot el dia i ens acaba atrapant a prop d'Oklahoma, tot i així sembla que la tormenta va cap al sud i ens deixa via lliure, parem a fer el toc en un restaurant mexicà que ens obsequia amb uns nachos (el poble es tan petit que no surt ni al mapa que portem!!), i finalment arribem bastant cansats a Oklahoma, just per sopar i dormir...no sense visitar el pub més popular on fem varis amics i ens comencem a familiaritzar amb l'accent d'Oklahoma....uf, ara que teníem après l'accent de Missouri!!! Bona nit!!!

Dia 7: Chicago - Saint Louis

Dia clau, avui comença la ruta 66, llàstima que no hem pogut descansar el que ens hagués agradat, i és que compartíem habitació amb dos xinesos....des de les 3.45 fins les 5 del matí han sonat 7 despertadors, llums oberts tota l’estona, bosses de plàstic, cremalleres, taquilles, dutxes, etc, que han posat a prova la nostra paciència de backpackers: sort que encara no hem comprat una arma! Total que agafem el subway fins l’aeroport i pillem el cotxe més espectacular que té la companyia National en stock, el Chevrolet Tahoe 4x4 amb canvi automàtic, gairebé necessitem una escala per pujar-hi!! Té molta potència però no es pot passar de 70 mph (115 km/h) com a màxim a les autopistes. L’altra cosa que sorprèn és que aquí es pot adelantar per la dreta si vols, és a dir, tothom circula i adelanta per on vol. Tot i així les carreteres semblen molt segures i tothom respecta bastant les velocitats...fins i tot nosaltres.
També sobta que els semàfors estiguin situats després dels encreuaments, això sí que ens sembla molt perillós perquè t’has de parar 20 metres abans del semàfor o t’atropellaran els cotxes que tenen verd i vénen per l’altre cantó.
Comencem la ruta direcció al sud, durant les primeres milles l’autopista 55 circula paral.lela a la ruta 66 original, que es veu ja vella i en desús...demà ja l’agafarem una estona per no perdre temps avui.
Ens parem a dinar a Chenoa, un poble típic americà ple de casetes de fusta amb el típic jardí i típic “cobert d’eines” on l’home de la casa arregla el cotxe o el talla-gespa...no hi falta la típica esglèsia presbiteriana. Anem un restaurant familiar on el tracte és exquisit tot i que no serveixen alcohol, per cert aquí ja comencen a baixar els preus moltíssim, es nota que estem entrant a l’Amèrica profunda!
La gran sorpresa del dia és l’entrada a Saint Louis creuant el Mississippi, el riu és immens i té moltíssim cabal, allà veiem el típic vaixell estil Tom Sawyer. Anem a visitar el Gateway Arch, senzill però majestuós, es tracta de un arc metàl.lic de 200 metres d’altura que simbolitza la porta de l’oest. Després fem el toc a la zona de bars, on hi ha molta música en directe, en concret ens quedem al bar Hammerstone’s, amb una cambrera molt simpàtica ;-) Per cert, descobrim el típic animal de Saint Louis, creiem que és un ocell perque habita als arbres, però el soroll que fa és entre un grill i un dinosaure! A la piscina del motel ens relaxem esperant que l’etapa de demà, de molts quilòmetres, vagi tan bé com avui. Good night!

Dia 6 - Chicago

Avui ens hem aixecat, com de costum, bastant aviat per aprofitar el dia, i comencem visitant el Millennium Park (Chicago té gran multitud de parcs), on visitem les dues escultures més famoses de la ciutat, una és la mongeta metàl.lica, i l’altra és feta per un arquitecte català, Jaume Plensa, es tracta de de dues plataformes cúbiques de les quals surt aigua, i a més s’hi projecten cares de persones que es van moguent.
Visitem Chinatown, Little Italy i Greek Town, però no es poden comparar amb els de New York, més emocionant és la visita a l’estadi dels Chicago Cubs, emblemàtic equip de beisbol de la ciutat (i rival dels Chicago WhiteSocks) on dinem al restaurant del club, anomenat Captain’s Morgan. Tot seguit intentem colar-nos en una festa privada just devant de l’estadi però no ens deixen entrar (ja hi estem acostumats!). Ara sí, arriba un altre dels moments més espectaculars a Chicago, la visita a la Torre Hancock, on fem una cervesa i uns vins de Napa Valley tranquil.lament a la planta 96, amb unes vistes absolutament increïbles, ens sorprèn que no hi hagi gens de cua per anar al bar de l’obsevatori ni per entrar a la torre.

Tornant trobem tallada la Magnificient Mile (per entendre’ns, el passeig de Gràcia de Chicago), perque ho estan preparant tot per restransmetre en directe el show de la famosa presentadora de TV Oprah Winfrey...com els hi agrada l’espectacle i el show a aquesta gent.

Una de les coses que ens sorprèn més d’aquest viatge és la gran amabilitat dels nord-americans, tenen moltes ganes d’ajudar sempre que calgui, i sempre estan demanant disculpes encara que no sigui culpa d’ells.

L’altra petita anècdota del dia és compartir l’habitació amb dos made in China, però això ja ho explicarem demà. Anem a dormir després de fer les típiques partides de billar i ping pong a l’hostal, que demà comença la ruta 66!!

Dia 5 : Chicago

El dia comença ben aviat, anem pel Downtown a donar volts i descobrir Chicago, cap al migdia fem un dels plats forts, la torre Willis, abans anomenada torre Sears, l’edifici més alt d’Amèrica i segon més alt del món, l’ascensor puja els 103 pisos en un minut!!! A diferencia del Rockefeller Center, flipem molt més amb el balanceig de l’edifici, que ja mareja bastant per sí sol, i el més espectacular, l’skydeck, uns balcons fets 100% de vidre, fins i tot sota els teus peus, de manera que quan t’hi poses veus a sota teu els 103 pisos al buit i una sensació BRUTAL d’estar suspès en l’aire...increïble! Per cert, baixant de la torre donem suport a la candidatura de Chicago pels Jocs Olímpics de 2016 ;-)

L’altre plat fort del dia, literalment, és la pizza hiper espectacular tamany XXL del restaurant Giordano’s, un dels més coneguts de Chicago. Quan reserves taula, ja demanes la pizza que vols, i et donen una mena de “busca” que pita quan és el teu torn, de manera que pots marxar a donar un volt i quan et toca s’il.lumina i comença a sonar. Un cop assentats, demanem xampinyons arrebossats d’aperitiu (brutals!) i tot seguit una típica pizza de Chicago, per qui no ho sàpiga l’estil és de la foto, de diàmetre és normal però té infinitat d’ingredients i 4 o 5 dits de gruixut, de manera que cap de nosaltres pot amb més d’una porció. Aquest cop més que mai, sortim rodolant del restaurant...
A la nit, una de les coses més espectacular, que recomanem a tothom que vagi a Chicago, un volt amb vaixell pel riu Chicago i sobretot el llac Michigan, des d’on les vistes de l’skyline de la ciutat són absolutament increïbles, i encara més de nit. Després d’una visita al bar-museu Hard-Rock Chicago, anem a dormir, demà més!!

Dia 4 : New York – Chicago

El vol 333 de la companyia American Airlines que va de New York a Chicago serà eternament recordat per un de nosaltres...;-) A més a més, comprobem que els taxis de N.Y. són una passada, a part de que n’hi ha més 13.000!!! Són bastant barats i molen molt per dintre, tenen TV amb tot tipus d’informació, GPS que t’indica el recorregut que fas, etc.
Doncs el taxista en qüestió, que segons ens va dir va ser jugador de futbol de l’Olympique de Marsella i va jugar amb en Papin i en Thuram, volia cobrar només en efectiu per gastar-s’ho aquesta nit en una whiskeria (a New York el normal és pagar els taxis amb targeta de crèdit, els mateixos ocupants al seient de darrera tenim el lector de targetes).
Un cop a Chicago veiem que l’hostal, aquest cop sí, mola un ou...travessem tot el Downtown chicaguenc (com es diran els habitants de Chicago???) i sopem a Elm Street...mirem l’ambient típic americà de la zona (cotxes de luxe, gent super obesa, restaurants de fast food, pubs amb el terra ple de cacauets, I bars amb cistelles de bàsquet!).
Acabem la jornada fent un twenty-one (unes cistelles) en un pub, cosa obligatoria a la ciutat de Michael Jordan, i a més a més fem unes partidetes de ping pong a l’hostal abans d’anar a dormir. Sweet home Chicago!!