Avui ha estat l’etapa més dura i llarga de totes, però ha valgut la pena cada minut del dia, que comença sortint de Mammoth Lakes, decidim desviar-nos de la ruta prevista a Yosemite per anar a visitar un dels pobles fantasma més famosos dels Estats Units, el poble de Bodie, que havia tingut més de 10.000 habitants i 65 saloons durant l’èoca de la febre de l’or que va haver-hi a Califòrnia a mitjans de segle XIX. El poble, pel que ens diuen, va ser definitivament abandonat al 1937 degut a un incendi, però ja gairebé no hi quedaven habitants, al igual que molts dels pobles d’aquesta zona nascuts a aquesta època, ja que al esgotar-se l’or la gent va anar marxant. El poble en sí ens decep una mica perquè ens pensàvem que seria més espectacular, però manté les cases de fusta mig derruides de l’època i molts llocs curiosos com botigues de queviures amb llaunes de conserva rovellades, l’esglèsia gairebé intacta, etc, així com utensilis de la mina com pales i tota mena de ferralla. Si més no, ha estat curiós...
Ara sí, agafem camí de Yosemite, un parc natural immens amb enormes muntanyes i parets de granit enmig de pins, abets i sequoyas, els mil.lenaris arbres gegants. El primer que ens diuen a l’entrar al parc és que anem amb compte amb el menjar perquè hi ha molts óssos rondant, així que immedatament obrim les patates i els Donettes per picar, a veure si satisfem la nostra curiositat sobre aquests animals.
El parc, evidentment, és interminable en un dia, fins i tot en dos o tres, però a ritme d’esprint anem mirant un i altre lloc sense parar, fins arribar a la joia de la corona, el Gran Capitán, la famosa paret vertical de 1.000 metres, somni de tot escalador. Després d’alguns punts més, l’última parada que fem és a la zona de las sequoyas, on podem veure els arbres més alts i vells del planeta, alguns d’ells per desgràcia mig cremats pel recent incendi que ha afectat part del parc aquest estiu.
Com que volem anar a San Francisco des del sud de Yosemite, el GPS, que s’ha portat tan bé durant tot el viatge, ens fa una brometa i ens fa passar per camins de bosc, baixant pel dret de Yosemite durant 45 km, amb la sensació d’anar totalment a la deriva i que no haguéssim pogut escriure mai aquesta crònica ;-) Després de mitja hora de bosc, i de pujades i baixades, trobem uns caçadors de cèrvols, sorpresos, que ens indiquen, entre rialles, que efectivament també es pot anar per aquest camí a San Francisco ;-)
Ara ja ho hem fet, acabem de sortir per aquí, amb la satisfacció d’haver passat per una carretera que pocs turistes hauran vist...;-) un cop arribats a la carretera de Merced, per fi asfaltada i sense necessitat de 4x4 (gràcies Canyonero!) ho celebrem brindant amb cerveses...ja queda poc per San Francisco.
Dos hores més tard, entrada triomfal pel Bay Bridge, ens sorprèn el canvi d’actitud dels conductors i de tot en general, més mediterrani, en el paisatge, la gent i molts costums, tenim certa sensació de familiaritat. Ens registrem a l’hostal i, com que és dissabte nit, anem a la zona de North Wave, a Little Italy, on abunden els restaurants i pubs musicals…perdent-nos abans per un barri no del tot recomanable, al més pur estil “afores de Las Vegas”. Ens encanta el local The Knockout, on veiem un grup anomenat Fast Times, una mena d’”Orquesta Di-Versiones” que fa versions de famosos temes dels 80. La tornada a l’hostal, molt divertida pels tobogans de San Francisco...have a good night!!
Ara sí, agafem camí de Yosemite, un parc natural immens amb enormes muntanyes i parets de granit enmig de pins, abets i sequoyas, els mil.lenaris arbres gegants. El primer que ens diuen a l’entrar al parc és que anem amb compte amb el menjar perquè hi ha molts óssos rondant, així que immedatament obrim les patates i els Donettes per picar, a veure si satisfem la nostra curiositat sobre aquests animals.
El parc, evidentment, és interminable en un dia, fins i tot en dos o tres, però a ritme d’esprint anem mirant un i altre lloc sense parar, fins arribar a la joia de la corona, el Gran Capitán, la famosa paret vertical de 1.000 metres, somni de tot escalador. Després d’alguns punts més, l’última parada que fem és a la zona de las sequoyas, on podem veure els arbres més alts i vells del planeta, alguns d’ells per desgràcia mig cremats pel recent incendi que ha afectat part del parc aquest estiu.
Com que volem anar a San Francisco des del sud de Yosemite, el GPS, que s’ha portat tan bé durant tot el viatge, ens fa una brometa i ens fa passar per camins de bosc, baixant pel dret de Yosemite durant 45 km, amb la sensació d’anar totalment a la deriva i que no haguéssim pogut escriure mai aquesta crònica ;-) Després de mitja hora de bosc, i de pujades i baixades, trobem uns caçadors de cèrvols, sorpresos, que ens indiquen, entre rialles, que efectivament també es pot anar per aquest camí a San Francisco ;-)Ara ja ho hem fet, acabem de sortir per aquí, amb la satisfacció d’haver passat per una carretera que pocs turistes hauran vist...;-) un cop arribats a la carretera de Merced, per fi asfaltada i sense necessitat de 4x4 (gràcies Canyonero!) ho celebrem brindant amb cerveses...ja queda poc per San Francisco.
Dos hores més tard, entrada triomfal pel Bay Bridge, ens sorprèn el canvi d’actitud dels conductors i de tot en general, més mediterrani, en el paisatge, la gent i molts costums, tenim certa sensació de familiaritat. Ens registrem a l’hostal i, com que és dissabte nit, anem a la zona de North Wave, a Little Italy, on abunden els restaurants i pubs musicals…perdent-nos abans per un barri no del tot recomanable, al més pur estil “afores de Las Vegas”. Ens encanta el local The Knockout, on veiem un grup anomenat Fast Times, una mena d’”Orquesta Di-Versiones” que fa versions de famosos temes dels 80. La tornada a l’hostal, molt divertida pels tobogans de San Francisco...have a good night!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada