Dia 10: Amarillo - Albuquerque

Avui anem bé de temps i decidim fer bastants trams de l’autèntica carretera 66, que va paral.lela al costat de l’autopista, on trobem vàries sorpreses, hotels abandonats, senyals pintades a terra i cartells de la ruta històrica. Parem a varis pobles, entre ells Vega i Adrian, plens de gasolineres abandonades i hotels en ruines. En aquest segon poble es troba un altre punt mític de la ruta, el cartell del midpoint, parada obligatòria. El midpoint és el punt equidistant entre Chicago i Los Angeles, oficialment el centre exacte de la ruta, i hi ha un cartell que indica les 1.139 milles que falten fins a cada una de les dues ciutats. Allà hi ha el Café Midpoint regentat per un matrimoni d’ancians nostàlgics de la ruta, que també ens fan signar al llibre de visites, i ens fan situar Catalunya en un mapa del món. El bar manté la decoració dels anys 50 i 60, i està ple de referències de tot tipus a la ruta 66, des de retalls de diari fins a cartells i fotos.

Després fem un parell de parades més, la primera a Tucumcari, un altre poble semi-ruinós però encara amb cert encant després de la desaparició de la 66. Allà hi ha el mític motel Blue Swallow amb el seu cartell gegant de neó, molt fotografiat a totes les guies. La següent parada tècnica és un dinar ràpid i un cafè a Santa Rosa...es nota que ja som a New Mexico pel paisatge, molt més àrid, pel tipus de gent que et trobes, semimexicans, per les cases de fang, pel nivell adquisitiu i preu de les coses, etc. Ens sorprenen també les llarguíssimes rectes de la carretera, n’hem comptat una de fins a 55 km!! Un cop a Albuquerque trobem un nus de carreteres tipus Scalextric per flipar, sembla que hi hagi d’haver moltíssima densitat de trànsit en hores punta. Anem a 2 o3 hostals i decidim allotjar-nos a un non-smokers hostel regentat per un polonès budista amic de les màximes restriccions, que literalment ens amenaça de mort si algú de nosaltres encén una cigarreta ;-) ...tot i les múltiples prohibicions a les que estem sotmesos hem de reconéixer que tant el motel com la piscina estan molt bé. Després de descobrir el funcionament d’una rentadora i una assecadora americanes, decidim anar a sopar a l’històric route 66 dinner, restaurant ambientat en els anys 50 seguint l’estètica de “Grease”, on fins i tot les cambreres van amb vestits i pentinats de l’època.
Acabem la nit en un parell de pubs, el primer molt sorollós, anomenat Malloney’s, i el segon molt millor pel nostre gust ja que veiem grups de rock en directe. Ens sorprèn molt el nivell de freakisme del primer grup, una mena d’expresidiaris metaleros no molt agraciats, que a ningú agradaria trobar-se en un carreró fosc.

Have a good night and enjoy, per cert, ja tenim la primera multa...