Ens aixequem aviat perquè a partir de dilluns a les 8 a.m., per aparcar al carrer s’ha de pagar…quina desagradable sorpresa! Justament aquell dia tocava neteja de carrers, per tant tenim la segona recepta en el vidre del cotxe :-( Passem les nostres penes fent a la cuina de l’hostal uns pancakes amb Nutella que són l’enveja de l’hostal...tothom ens mira babejant, hehehe. Abandomen Frisco cap al sud, però abans hem de fer una mica de volta per passar pel Golden Gate, emblemàtic pont per on no havíem passat encara. Pel camí aprofitem per visitar les típiques cases de Alamo Square, també molt fotografiades…llàstima que no comptàvem amb la intensa boira, per cert també bastant característica de la ciutat, i ens quedem pràcticament sense foto del pont. Agafem la mítica carretera 101 i ens disposem a devorar quilòmetres en direcció a Monterrey, parem a la ciutat de Carmel (famosa perquè Clint Eastwood en va ser alcalde), refugi de vacances d’alta societat per la classe alta californiana...ens trobem bastant fora de joc i decidim dinar de supermercat a la platja, rodejat de gavines i corbs esperant la més mínima distracció distracció. Per cert, el sheriff ens mira amb cara pocs amics quan ens veu dinar en plan picnic i decidim no trigar gaire en abandonar el lloc...a més ens donem compte que el cotxe en realitat també estava aparcat en un lloc prohibit, per sort no tenim la tercera multa. 
Seguim conduint per la mítica carretera Big Sur, que ressegueix tota la costa durant 175 km, regufi de bohemis i artistes a l’època ‘beat’, però per culpa de la boira no podem disfrutar de les fantàstiques vistes. Després d’un café i un passeig per l’“embarcadero” de Cayucos, i una nova visita a una comunitat d’elefants marins (una altra mena de foques) que estaven còmodament estirades a la sorra sense fer res, arribem a on decidim fer nit, la població universitària de San Luis Obispo...quin gran descobriment!
La nit de San Luis Obispo és absolutament espectacular, coneixem moltíssima gent en els diferents pubs de la ciutat, i podem disfrutar d’una fantàstica Jam Session. Anem a dormir força tard per ser dilluns tot esquivant novament el sheriff del poble, I fent-nos la següent pregunta: “How do you pronounce ‘thirty bottles of water’?”
Seguim conduint per la mítica carretera Big Sur, que ressegueix tota la costa durant 175 km, regufi de bohemis i artistes a l’època ‘beat’, però per culpa de la boira no podem disfrutar de les fantàstiques vistes. Després d’un café i un passeig per l’“embarcadero” de Cayucos, i una nova visita a una comunitat d’elefants marins (una altra mena de foques) que estaven còmodament estirades a la sorra sense fer res, arribem a on decidim fer nit, la població universitària de San Luis Obispo...quin gran descobriment!La nit de San Luis Obispo és absolutament espectacular, coneixem moltíssima gent en els diferents pubs de la ciutat, i podem disfrutar d’una fantàstica Jam Session. Anem a dormir força tard per ser dilluns tot esquivant novament el sheriff del poble, I fent-nos la següent pregunta: “How do you pronounce ‘thirty bottles of water’?”
1 comentari:
Hola Dani i companyia!
Tot just avui he sabut del teu blog de la ruta 66.
Espero que gaudiu molt de la cultura americana.
Suposo que heu vist coses bones i no tan bones. Tot i això crec que estàs o esteu fent el millor viatge de la vostra vida.
He llegit que aquí l'alchohol no és gaire ben vist, al igual que fumar, però bueno això son foteses.
Que tal la sensació de Nova York i San Francisco? Quina ciutat de les dues triaries per viure-hi?
Bé, em sembla que us falten pocs dies per acabar la vostra missió americana.
A disfrutar que s'acaba, jo també espero algun dia visitar aquest gran país.
Ara marxeu o torneu a Nova York, no.
Ja m'explicaràs com haurà anat el viatge en persona. Però de fet jo em llegiré les cròniques de cada dia.
Per cert, escrius al vespre, no? des de on ho fas? Des de l'hostal o hotel?
Me hagut de registrar per enviar-te aquest viatge. no sé si ho fet bé, ja diràs...
Una gran abraçada i feliç acabament del viatge, que segur us han passat coses divertides i alguna de no tan divertida.
En fi, salut,
Sergi Costa.
Publica un comentari a l'entrada