Dia 26 : New York - Salt

Fem la darrera crònica des de l’avió i esperem penjar-la al arribar a casa, avui encara hem aprofitat el plujós matí per visitar ràpidament el Madison Square Garden i els grans magatzems més grans del món, els Macy’s, al centre de Manhattan. Això s’ha acabat, han estat 26 dies intensos, 7000 km conduits, 11 estats, 8 canvis d'hora, 5 vols en avió i 1 en helicòpter, 3 viatges en vaixell, 6 hostals, 20 motels, 5 parcs naturals, una pràctica de surf, 1 dia de bicicleta, 3 sessions de gimnàs, 4 dies de piscina i 2 de platja...

Trobarem molt a faltar / ens han agradat: les autopistes gratuites, els Hooters, els pitchers de cervesa, els llits king size, els donuts XL, poder avançar per la dreta, els Subway, el canvi automàtic del nostre Canyonero, girar a la dreta en un semàfor en vermell, no saber quin dia ni quina hora és, sopar calent per 3 dòlars, la gasolina super barata, el surf i el passeig hippy de Venice Beach, la vida nocturna de San Luis Obispo, l’emissora “80’s on 8”, el gel gratis a tot arreu, la salsa ranch, que una persona et posi la compra del supermercat en bosses de plàstic, música en viu a tot arreu, emportar-te del restaurant tot el menjar que sobra tranquil.lament, els semàfors de vianants en blanc, els motels Best Western, els esmorzars hiper calòrics, jugar a ping pong i fer la crònica abans d’anar a dormir, i les converses als hostals amb els backpackers de totes les nacionalitats...

No trobarem gens a faltar / no ens han agradat: les lliteres, els interruptors dels anys 30, les propines, les unitats de mesura com unces, lliures, peus, milles o graus Farenheit,…la llei seca en alguns pobles, que et demanin la I.D. en tots els llocs quan demanes una cervesa…, que et preguntin constantment si vols una hamburguesa quan demanes només cervesa, les tasses de WC plenes d’aigua fins adalt, les galledes de cafè transparent i els coffee creamers, els intermitents de color vermell, les chicken salads, els pancakes, les salses i mantegues per tot arreu, els esmorzars raquítics d’alguns hostals, la manera de pronunciar “thirty” o “water”, buscar cobertura de Wi-Fi desesperadament per fer l’alineació del HatTrick...

Finalment, tenim discrepàncies en si ens ha agradat o no el bèisbol, el futbol americà, els waffles per esmorzar i segurament altres coses, però en general hem coincidit bastant!

Gràcies a tots els que han seguit aquest bloc!!

Dia 25 : New York

Ens llevem tard just per veure el Barça cap a les 13.00 h, anem a la Penya Blaugrana de New York, al bar Nevada Smiths, on disfrutem d'un ambient molt divertit i d'un gran partit juntament amb els hooligans de l'Arsenal que també es reuneixen allà. A la tarda, últimes compres per gastar els darrers dòlars que ens queden a les butxaques, últimes caminades per Manhattan...casualment tornem a passar per devant del bar giratori The View on vam fer la primera cervesa de tot el viatge fa 25 dies, així que hi tornem a anar per fer una de les últimes.

Com que plou, acabem la nit a l'hostal gaudint d'un ambient molt agradable amb gent de tot el món. El proper post ja el penjarem des de Catalunya, això s'ha acabat, have a good night!!

Dia 24 : Los Angeles - New York

Dia de traspàs, això s'acaba, sortim de Venice Beach amb molt bones impressions cap a l'aeroport de Los Angeles, on tornem abans el nostre Canyonero...l'empleat de National es posa a riure quan veu el cotxe ple de fang vermellós de Monument Valley ;-)

El vol, llarg i avorrit, no té massa història...després de tres setmanes ja tornem a ser a Manhattan, quins records que ens venen al cap.

La nit, impressionant, a la famosa discoteca Webster Hall, probablement la més antiga del món (inaugurada l'any 1886) on mirem el grup The Rhodes i disfrutem d'un ambient impressionant i diferent alhora, fins altes hores de la matinada. Have a good night!

Dia 23 : Los Angeles

Per fi ens despertem amb un sol radiant i una temperatura de ple estiu, 34º! Al matí fem una mica de downtown incloent visita al famós Staples Center, pavelló on juguen Los Angeles Lakers i també els Clippers...intentem colar-nos però tampoc ens deixen entrar...després de mirar les botigues del barri llatí, ens tornem a trobar amb la grabació d’un show de TV on tampoc ens deixen participar, per tant decidim fer el cafè en un bar al costat.

Al migdia anem a Santa Monica, passegem pel magnífic Embarcadero ple d’atraccions, botigues, restaurants i fins i tot una escola de trapezistes, allà a més a més s’hi troba el punt final de la ruta 66, on fem les pertinents fotos i donem per concluida la nostra gesta d’uns 7000 km i 17 dies conduint travessant els Estats Units per 11 Estats. A continuació arriba l’últim gran plat fort del viatge, la pràctica del surf a Califòrnia...o més ben dit, l’intent de pràctica de surf. Aprofitant les immenses onades de l’Oceà Pacífic ens dirigim a la platja reservada per surfistes i ens barregem entre la gran quantitat d’especialistes locals. Això és molt divertit però massa complicat per aprendre en tan poc temps…intentem no molestar massa als altres mentre amb prou feines algú de nosaltres aconsegueix fer algunes onades mig agenollat. Amb petites contusions arreu del cos i problemes musculars de tot tipus, ens refem i aner a fer el toc pel passeig.
Acabem la nit al mític Whiskey a Go-Go, famós local on van tocar als seus inicis els The Doors, Sting, Van Morrison o Guns’n Roses, no encertem la nit ja que avui la temàtica dels concerts era de trash-metal, tot i així aguantem la tormenta sonora i ens agrada la visita al local. Have a good night!

Dia 22 : Carpinteria - Los Angeles

Sortim de Carpinteria direcció a L.A. acompanyats d’una densa boira que no ens deixa en cap moment, llàstima perque parem a fer fotos a Malibú i a Santa Monica, visitem les seves platges però la visibilitat era nul.la.

Com que és molt aviat i no podem entrar a l’hostal fins la tarda, visitem el barri de Beverly Hills i anem cap a Hollywood, on passegem enmig de les estrelles del Walk of Fame, allà veiem el Kodak Theatre on donen els Oscar, i veiem també els preparatius de l’estrena de la peli Zombie Land, que serà a la tarda. Després de fer el toc al Hooters i fer les corresponents fotos a les lletres de Hollywood, ja és hora i anem a fer Venice Beach on tenim l’hostal...està a 40 km! Los Angeles és immens, fa 100 km de longitud i té 72 barris, per anar d’un cantó a l’altre pots estar perfectament mitja hora o una hora conduint, sense comptar que a més el trànsit sol se molt dens. La platja i tot l’ambient que envolta a Venice Beach és espectacular, un ambient hippy i bohemi barrejat amb skaters, ballarins, surfistes, i culturistes que fan peses a la zona de Muscle Beach, un gimnàs a l’aire lliure muntat a la mateixa platja. Visitem els canals que donen nom a la platja, construits als anys 60 intentant imitar els canals de Venècia. Entre els canals també veiem el rodatge d’una pel.lícula anomenada Valentine’s Day, intentem colar-nos i fer d’extres però no ens deixen passar....ells s’ho perden!

Després de caminar tot el passeig de Venice Beach d’una punta a l’altre, apropant-nos a les moltíssimes paradetes, espectacles i freakismes, i sortejant tota mena de gent estrafulària que adorna el carrer, això és com una platja-manicomi, un zoo humà increïble. També es fa evident que aquí hi ha molt més culte al cos que a l’Amèrica profunda...moltíssima gent fa esport a Los Angeles i en particular a Venice Beach, des de runners a patinadores, passant per ciclistes, skaters i raperos que ballen pel passeig.

Fem uns quants tocs pel passeig, mengem ràpid i sortim pels varis pubs de la zona, ens agrada Venice Beach!! Have a good night!

Dia 21 : San Luis Obispo - Carpinteria

Amb molt bones sensacions abandonem San Luis Obispo en direcció a Santa Barbara, com que la nit ha estat una mica llarga ens aixequem més tard del compte. Les primeres poblacions que passem són conegudes per la pel.lícula "Entre Copas", també ens agrada molt la ciutat de Solbang, una petita Dinamarca amb cases i edificis a l'estil nòrdic, ple de pastisseries on caiem amb la temptació de degustar vàries de les especialitats daneses. Boníssimes! Qui ho diria, trobar aquest petit oasi europeu enmig de Califòrnia. De fet, aquest tram ens recorda molt a Catalunya, doncs abunden les vinyes, roures, pins i alzines.

Arribem a Santa Barbara a la 13.00 h. i mentre busquem motel, entrem en un bar per preguntar si poden sintonitzar el partit del Barça, quina sort! Aquesta gent tenen accés a tot via satèl.lit, així que no té cap problema per posar-nos l'exhibició de Messi, Ibrahimovic i companyia, tot menjant un deliciós entrepà. Enyoràvem veure un partit del Barça amb un bocata i una cervesa!

Tot buscant motel, decidim entrar a una casa victoriana a preguntar preu, doncs hi ha una inscripció de "Bed & Breakfast". La situació es còmica, ens trobem tots 5 asseguts en uns sofàs de luxe en un menjador "rococó", mentre l'amo ens calcula el preu de la nostra possible estància...ja ens estem acollonint...efectivament arriba al cap d'una estona calculadora en mà i al cap d'un segon ja som fora ;-)

Després de consultar 4 o 5 motels més, decidim anar al següent poble, anomenat Carpinteria, ja que pensem que amb aquest nom no pot ser tan glamourós com Santa Barbara...efectivament anem a una mena de motel mexicà molt econòmic, que a més ens ofereix tota mena de facilitats i explicacions i algun que altre insecte. Per sort, estem a "dos luces" de la platja, i podem anar "con el carro" i "parquear en la playa¨ ja que hi ha "dos cuadras de parqueo"....a més d'aprendre anglès en aquest viatge estem aprenent bastant mexicà...uns més que d'altres ;-)

Per fi arriba el gran moment, entre alguna alga i algun petit símptoma d'hipotèrmia en una platja pràcticament deserta ens banyem per primer cop en les nostres vides a l'oceà Pacífic. L'aigua és molt menys salada que la mediterrània, i la sorra és fina tipus L'Escala....estem molt contents de l'experiència. Per cert, un de nosaltres inventa una mena de surf amb el seu propi cos per aprofitar les mega-onades del Pacífic...algun dia a veure si podem fer surf de veritat!!

A la nit sopar de supermercat i de microones al motel amb ajuda del nostre amic mexicà, una cerveseta al poble mirant el partit entre els N.Y.Yankees i els L.A.Angels, tot començant a entendre les normes d'aquest esport. Have a good night!

Dia 20 : San Francisco - San Luis Obispo

Ens aixequem aviat perquè a partir de dilluns a les 8 a.m., per aparcar al carrer s’ha de pagar…quina desagradable sorpresa! Justament aquell dia tocava neteja de carrers, per tant tenim la segona recepta en el vidre del cotxe :-( Passem les nostres penes fent a la cuina de l’hostal uns pancakes amb Nutella que són l’enveja de l’hostal...tothom ens mira babejant, hehehe. Abandomen Frisco cap al sud, però abans hem de fer una mica de volta per passar pel Golden Gate, emblemàtic pont per on no havíem passat encara. Pel camí aprofitem per visitar les típiques cases de Alamo Square, també molt fotografiades…llàstima que no comptàvem amb la intensa boira, per cert també bastant característica de la ciutat, i ens quedem pràcticament sense foto del pont. Agafem la mítica carretera 101 i ens disposem a devorar quilòmetres en direcció a Monterrey, parem a la ciutat de Carmel (famosa perquè Clint Eastwood en va ser alcalde), refugi de vacances d’alta societat per la classe alta californiana...ens trobem bastant fora de joc i decidim dinar de supermercat a la platja, rodejat de gavines i corbs esperant la més mínima distracció distracció. Per cert, el sheriff ens mira amb cara pocs amics quan ens veu dinar en plan picnic i decidim no trigar gaire en abandonar el lloc...a més ens donem compte que el cotxe en realitat també estava aparcat en un lloc prohibit, per sort no tenim la tercera multa. Seguim conduint per la mítica carretera Big Sur, que ressegueix tota la costa durant 175 km, regufi de bohemis i artistes a l’època ‘beat’, però per culpa de la boira no podem disfrutar de les fantàstiques vistes. Després d’un café i un passeig per l’“embarcadero” de Cayucos, i una nova visita a una comunitat d’elefants marins (una altra mena de foques) que estaven còmodament estirades a la sorra sense fer res, arribem a on decidim fer nit, la població universitària de San Luis Obispo...quin gran descobriment!

La nit de San Luis Obispo és absolutament espectacular, coneixem moltíssima gent en els diferents pubs de la ciutat, i podem disfrutar d’una fantàstica Jam Session. Anem a dormir força tard per ser dilluns tot esquivant novament el sheriff del poble, I fent-nos la següent pregunta: “How do you pronounce ‘thirty bottles of water’?”

Dia 19: San Francisco

Si la nit de San Francisco ens va encantar, el dia no és per menys, comencem posant a prova les nostres cames pels seus carrers, amb uns desnivells de fins al 20%. Aparentment la distància que hem de caminar fins al Pier 33 és curta, però...a qui se li acudeix construir una ciutat sobre unes muntanyes tan empinades...la caminada esdevé un infern ;-) Arribem justos per embarcar al ferry on tenim una reserva per anar a Alcatraz, famosa illa-presó arxiconeguda. La visita, absolutament impressionant, és al més pur estil Hollywood, amb l’ajuda d’uns auriculars vas seguint punt per punt, cel.la per cel.la, passadís per passadís, tots els racons de la presó i ens assabentem de totes les petites històries i anècdotes que van passar entre els seus murs, com el motí on van morir varis guàrdies, o la famosa fuga de Franck Miller, immortalitzada per Clint Eastwood. Tornant de l’illa i després d’un dinar al Hard Rock Café, visitem el també famós Fishermans Wharf, un passeig amb tota d’establiments situat al costat del mar. Al final del passeig també trobem els típics lleons marins (una mena de foques) prenent el Sol, i barallant-se per guanyar la millor posició. Continuem la ruta de llocs carismàtics de San Francisco, ara el Lombard Street, el carrer més sinuós dels Estats Units, amb un pendent de 27º i 8 revolts creats expressament per salvar el pendent i poder-hi circular. Tot seguit toca visitar Haight Ashbury, zona hippy per excel.lència, on va començar aquest moviment als anys 60. Està ple de botigues de roba, tatuatges, piercings, cafès i bars, una zona molt al estil Camden Town. Després d’un ràpid volt pel Chinatown més gran del món anem a descansar a l’hostal, decidim fer uns crêpes i no sortim, farem uns billars, futbolins i cervesetes a la zona d’oci de l’hostal, on coneixem molts backpackers d’arreu del món. És un lloc ideal per intercanviar impressions sobre ciutats, viatges i anècdotes. Have a good night!

Dia 18 : Mammoth Lakes - San Francisco (Yosemite Nat.Park)

Avui ha estat l’etapa més dura i llarga de totes, però ha valgut la pena cada minut del dia, que comença sortint de Mammoth Lakes, decidim desviar-nos de la ruta prevista a Yosemite per anar a visitar un dels pobles fantasma més famosos dels Estats Units, el poble de Bodie, que havia tingut més de 10.000 habitants i 65 saloons durant l’èoca de la febre de l’or que va haver-hi a Califòrnia a mitjans de segle XIX. El poble, pel que ens diuen, va ser definitivament abandonat al 1937 degut a un incendi, però ja gairebé no hi quedaven habitants, al igual que molts dels pobles d’aquesta zona nascuts a aquesta època, ja que al esgotar-se l’or la gent va anar marxant. El poble en sí ens decep una mica perquè ens pensàvem que seria més espectacular, però manté les cases de fusta mig derruides de l’època i molts llocs curiosos com botigues de queviures amb llaunes de conserva rovellades, l’esglèsia gairebé intacta, etc, així com utensilis de la mina com pales i tota mena de ferralla. Si més no, ha estat curiós...

Ara sí, agafem camí de Yosemite, un parc natural immens amb enormes muntanyes i parets de granit enmig de pins, abets i sequoyas, els mil.lenaris arbres gegants. El primer que ens diuen a l’entrar al parc és que anem amb compte amb el menjar perquè hi ha molts óssos rondant, així que immedatament obrim les patates i els Donettes per picar, a veure si satisfem la nostra curiositat sobre aquests animals.

El parc, evidentment, és interminable en un dia, fins i tot en dos o tres, però a ritme d’esprint anem mirant un i altre lloc sense parar, fins arribar a la joia de la corona, el Gran Capitán, la famosa paret vertical de 1.000 metres, somni de tot escalador. Després d’alguns punts més, l’última parada que fem és a la zona de las sequoyas, on podem veure els arbres més alts i vells del planeta, alguns d’ells per desgràcia mig cremats pel recent incendi que ha afectat part del parc aquest estiu.
Com que volem anar a San Francisco des del sud de Yosemite, el GPS, que s’ha portat tan bé durant tot el viatge, ens fa una brometa i ens fa passar per camins de bosc, baixant pel dret de Yosemite durant 45 km, amb la sensació d’anar totalment a la deriva i que no haguéssim pogut escriure mai aquesta crònica ;-) Després de mitja hora de bosc, i de pujades i baixades, trobem uns caçadors de cèrvols, sorpresos, que ens indiquen, entre rialles, que efectivament també es pot anar per aquest camí a San Francisco ;-)

Ara ja ho hem fet, acabem de sortir per aquí, amb la satisfacció d’haver passat per una carretera que pocs turistes hauran vist...;-) un cop arribats a la carretera de Merced, per fi asfaltada i sense necessitat de 4x4 (gràcies Canyonero!) ho celebrem brindant amb cerveses...ja queda poc per San Francisco.
Dos hores més tard, entrada triomfal pel Bay Bridge, ens sorprèn el canvi d’actitud dels conductors i de tot en general, més mediterrani, en el paisatge, la gent i molts costums, tenim certa sensació de familiaritat. Ens registrem a l’hostal i, com que és dissabte nit, anem a la zona de North Wave, a Little Italy, on abunden els restaurants i pubs musicals…perdent-nos abans per un barri no del tot recomanable, al més pur estil “afores de Las Vegas”. Ens encanta el local The Knockout, on veiem un grup anomenat Fast Times, una mena d’”Orquesta Di-Versiones” que fa versions de famosos temes dels 80. La tornada a l’hostal, molt divertida pels tobogans de San Francisco...have a good night!!

Dia 17 : Las Vegas - Mammoth Lakes (Death Valley)

Quan decidim sortir de Las Vegas al matí ens trobem amb una sorpresa a la porta de l’hostal, un yonki a terra i bastants policies intentant reanimar-lo...de cop i volta apareixen ambulància i bombers...l’altra cara de Las Vegas!

Abandonem la ciutat del pecat en direcció a l’oest, hem triat l’opció de travessar el Death Valley perquè ens sembla més emocionant creuant el famós desert i passar pel “Lower Point”, el punt més baix i calurós d’Amèrica, situat a 82 metres sota el nivell del mar. Ens aprivisionem de molts litres d’aigua, menjar i gasolina per si de cas, i comencem a devorar quilòmetres...cap al migdia, després de recórrer ja mig desert, la temperatura comença a arribar a cotes alarmants, superem els 45ºC, l’aparença ja és de desert, i a més el motor es comença a escalfar. Baixem l’aire condicionat i més tard sortim a fer fotos i notar l’ambient...brutal!! La sensació d’afogament és palpable, i a més l’entorn acompanya, és tètric i desolador, estem ja al Badwater, un infinit llac de sal completament sec, aguantem durant 10 minuts i tornem al cotxe ràpidament...prou fotos!!
Constantment el paisatge va canviant, durant una estona hi ha desert, després hi ha zones de sal, després hi ha muntanyes sense vegetació, i finalment ens sorprèn un paisatge més propi d’un altre planeta, tot és de color vermellós i completament sec. Després d’algunes últimes pujades que fan patir de valent el motor del cotxe, comencem a veure la llum, el paisatge ja és verd, fa estona que hem entrat a Califòrnia i el nostre destí, Mammoth Lakes, està situat a moltíssima alçada, gairebé 2000 metres sobre el nivell del mar, un encantador poble on totes les cases estan rodejades d’arbres, a més passem dels 45ºC del Death Valley als 15ºC de Mammoth Lakes en poc menys de 3 hores.

A l’hostal un indivinidu una mica pesat torna a posar a prova el nostre nivell d’anglès, l’accent californià és definitivament el més difícil d’entendre de tots. El tipus ens confón amb uns ciclistes professionals ja que demà hi ha una cursa televisada de BTT al poble. El dia acaba amb altres dos personatges anecdòtics, el primer és el conserge del motel que, intuïm, ha treballat les 16 hores seguides que hem estat allà....l’altra és la cambrera pagesota del bar del poble on anem a sopar. Have a good night!

Dia 16 : Las Vegas

WHAT HAPPENED IN VEGAS...STAYS IN VEGAS!!

Dia 15 : Williams - Las Vegas (del Grand Canyon al Bellagio)

Sortim aviat de Williams perquè avui és un altre dels grandíssims plats forts del viatge, sobrevolarem en helicòpter el majestuós Grand Canyon. Tenim hora a les 11 i per fer temps anem a uns quants miradors de diferents zones…comencen els nervis, ja és l’hora i anem a fer el check-in, ens pesen un per un en una bàscula abans de pujar per adjudicar-nos els seients de forma que el pes de l’helicòpter estigui equilibrat, després l’espera es fa eterna…de lluny veiem un petit incendi però també comença a ploure…xops i carregats d’il.lusions per fi pugem a l’helicòpter, ens posems els cascos i els micròfons i a volar!! Cap de nosaltres havia pujat en helicòpter i això encara fa més especial el vol sobre el canyó, que ja es sobrenatural de per si. El vol dura 30 minuts que se’ns fan evidentment curtíssims, només trobem a faltar alguna pirueta o descens picat pel canyó, però ha valgut la pena, no es pot compendre la seva immensitat si no es mira des de les altures.

Amb l’adrenalina al màxim pugem al cotxe, que Las Vegas ens espera, ens queden 3 hores de camí fins a la ciutat del pecat. A mig camí parem a estirar les cames a la famosa presa Hoover, titànica construcció que també hem vist en moltes pelis.
Ara sí, cap a les 6 entrem a Las Vegas, ens registrem a l’hostal en zona de yonkis, a les afores de la ciutat, nosaltres l’anomenem zona “Thriller” perquè sona aquesta cançó mentre apareixen homeless amb aspecte de zombis per tots costats.

Ens canviem ràpid i anem al centre en cotxe, ben mudats cap al Bellagio, famós hotel per la peli Ocean’s Eleven. Com que no sabem com funciona ens guiem pel que hem vist al cinema, i ens fotem a la mateixa porta de l’hotel amb el cotxe a veure si és veritat que et ve un “botones” aparca-cotxes...funciona!! Apareix un empleat, ens pregunta si som clients i li diguem que sí, que anem a sopar i al casino...li donem les claus, ens dóna un ticket i tot ok, com mola, entrada triomfal al millor casino de Las Vegas!! Per cert, a sobre tenim la sort de veure just en aquell moment el famós espectacle de les fonts del Bellagio, utòpic!!

Com que la gana ens apreta decidim no atracar el casino i atracar el buffet lliure de l’hotel…un buffet de classe mundial ;-) Hi ha de tot…sushi, menjar africà, peix de tot tipus, cranc, gambes, tota de mena de carns al tall, i un assortit interminable de pastisseria artesanal...increïble! Un altre cop tornem a sortir rodant del restaurant, donem uns volts pels famosos casinos, que són com parcs temàtics, com el Venetian (recreant interiorment els canals i gòndoles venecianes), el Paris (amb torre Eiffel inclosa), el New York New York (amb Empire State inclós), el Caesar, i el Treasure Island on també tenim l’oportunitat de veure un espectacular show de vaixells pirates, focs artificials i trapecistes. També visitem la famosa pantalla de plasma més gran del món, el Fremont Street Experience, on veiem l’espectacle que fan a cada hora.

La nit promet ser llarga...

Viva Las Vegas!!

Estem massa liats a Las Vegas, com que demà tenim moltes hores de carretera ja farem les cròniques que falten i les fotos de l'Antelope Canyon!! Have a good night and enjoy Las Vegas!!

Dia 14: Page - Williams (Antelope Canyon)

Tot esmorzant al motel de Page (bon motel I bones barbacoes però sense persianes….el sol d’Arizona surt a les 05.45!!) ens trobem casualment el poli nacional I la seva dona donut en mà...què petita és Amèrica! Tornem a intercanviar impressions i ens dirigim al llac Powell…no sabem perquè li diuen llac perquè per nosaltres és un pantà....i a més a més clarament. Petita decepció el llac, però a continuació hi ha un nou plat fort, l’Antelope Canyon, una altra obra mestra de la natura. Es tracta d’un canyó tan estret que té l’amplada justa perquè hi passi una persona, una mena de cova amb parets curvilínies i escletxes al sostre per on entra la llum. Triem la millor hora per anar-hi, entre 11:00 i 13:00, ja que el sol gairebé no pot penetrar dins una escletxa tan prima, donant uns jocs de llum màgics. Només es permet la visita amb companyia d’un guia Navajo...el nostre guia va ser un navajo-rapero molt poc sociable que responia amb monosíl.labs a les nostres preguntes.El recorregut dura uns 45 minuts però se’ns fan curtíssims ja que la visita és realment impressionant.
Després de dinar ens dirigim a l’oest retrobant-nos de nou amb la ruta 66...quina il.lusió tornar-la a trobar!! A ritme d’AC/DC entrem a Williams, busquem un motel el més ràpid possible per tenir un primer contacte amb el Grand Canyon, que visitarem demà en helicòpter.

La Visita al Grand Canyon és impactant, supera de llarg les nostres expectactives i evidentment totes les imatges que havíem vist en revistes i vídeos...indescriptible. Com que són les 18:00 creiem que ens dóna temps de fer la ruta Bright Angel Trail, de 10 km, una de les rutes senderistes més populars del canyó. La baixada fins al riu Colorado, que no podem completar per poc temps perquè se’ns fa de nit, és molt empinada, tot i així podem disfrutar d’un paisatge increïble durant una horeta, rodejats d’excursionistes i cabres salvatges. No tenim més remei que pujar corrents perquè el sol d’Arizona surt aviat però també es pon de cop, enganxant-nos a la part més baixa. Esbufegant conseguim arribar adalt, durant un moment ens hem acollonit perquè no es veia res i no arribàvem mai. El sopar a Williams és molt recomfortant, recordant les sensacions brutals viscudes durant el dia, al mític restaurant-gasolinera-botiga Cruiser’s 66 Dinner i provant unes estrambòtiques cerveses marca Grand Canyon....dolentíssimes!! Have a good night!!

Dia 13: Blanding - Page (Monument Valley)

Després d’un esmorzar ràpid (els mormons no donen gaire esmorzar) anem cap a Mexican Hat, poble que agafa el nom d’una pedra gegant amb forma de barret mexicà, situada a l’entrada, on evidentment fem la primera parada, allà coneixem dos chicaguencs molt amables i intercambiem impressions sobre la capital d’Illinois. Per cert, normalment diguem que som de Barcelona perquè la gent ho sol situar bastant fàcilment, fins i tot més que Madrid, a més tothom té molt bones referències de la ciutat comtal i evidentment del Barça.
La següent parada és el Gooseneck, unes formacions espectaculars en forma de serp que fa el riu San Juan... amazing!!!Ara sí, la següent parada serà Monument Valley, quan ens apropem al parc ja comencem a veure de lluny les formes majestuoses que serveixen de decorat a gairebé totes les pelis de l’oest, allà ens parem, just on Forrest Gump va parar de córrer, a intentar fer la foto del mític anunci de Marlboro dels anys 80 i 90...amb dificultats i jugant-nos la vida parats enmig de la carretera, aconseguim alguna cosa acceptable...ens ha costat Déu i ajuda fer-nos la foto aquí ;-)
El parc de Monument Valley no és nacional, està regentat pels Navajos i per sort o per desgràcia no està gaire ben explotat, de manera que tots els camins són de sorra i gairebé sense senyalitzacions, això fa que disfrutem més la visita, aprofitant les prestacions del nostre cotxe (que anomenem Canyonero)...així que fem una mica el boig a l’estil Paris-Dakar, amb un decorat de cinema.Un cop farts de Monument, i després d’una intensa però curta tormenta, tornem a canviar d’estat, aquest cop Arizona, i tornem a canviar d’hora, ara ja en debem nou, com costarà recuperar-les!! Un cop al motel de Page, i mentre ens banyem a la piscina, decidim fer una barbacoa (BBQ segons aquesta gent), així que ens aprovisionem de carn i cervesa al centre comercial. Sota la intentsa foscor de Page i amb tots els hostes mirant-nos patint per la integritat de les seves habitacions, ens posem les botes i fins i tot obrim una ampolla de vi de Napa, Califòrnia.

Amb la panxa ben plena i la sensació de que són les 4 de la matinada (són les onze) anem a dormir!! See you tomorrow and take it easy!!

Dia 12 : Moab - Blanding (Arches Nat.Park)

Després de dormir amb tota mena de luxes al motel Best Western de Moab (recomanem aquesta cadena de motels, són brutals i molt barats, estan per tots els pobles on hem passat!), ens aprovisionem de beguda, gasolina i menjar perque volem visitar el primer dels parcs naturals que farem aquesta setmana, el parc d’Arches, a Utah.

El parc està format per uns 2.500 arcs de pedra produits per l’erosió durant milers d’anys, no hi ha adjectius per definir el que la natura ha fet en aquest racó de Utah!!
La visita és exigent físicament, el parc es recorre en cotxe però per veure els arcs més importants has de fer varis recorreguts d’entre 3 i 5 km a peu en pujada, però val la pena perquè a més de tenir arcs el parc té unes vistes panoràmiques absolutaments impressionants. La llàstima és el fortíssim vent que trobem al matí, les primeres fotos les hem de fer amb ulleres de sol i gorra, però per sort durant el dia amaina i acaba fent molt bon temps.

La primera gran impressió és l’excursió al Delicate Arch, molt més gros del que aparenta a les fotos, i a més situat al cim d’una muntanya, el nom de l’arc ja explica l’extrema delicadesa de les seves formes, sembla mentida que encara s’aguanti...espectacular!! Per cert, durant el trajecte de tornada de l’arc hem conegut una parella de madrilenys (un poli nacional i la seva dona) que venen de San Francisco, Yosemite i Las Vegas, i ens han donat moltíssima informació útil...a més ells van a New York i també els hem donat recomanacions.

Després de visitar altres formes impressionants a les roques com la Balanced Rock, una roca gegant situada a sobre d’una molt alta i prima, visitem la segona gran atracció del parc, el Landscape Arch, també espectacular. L’arc és extremadament prim per la part superior, i encara fa 10 anys va patir desprendiments en una cantonada, cosa que fa pensar que no durarà gaires anys més de peu. Allà tenim la sort de veure dos cèrvols menjant herbes tranquil.lament devant nostre, hi deuen estar molt acostumats.

Amb moltes emocions pel que hem vist, anem al poblet fantasma de Blanding a buscar un motel, ens anirà bé perque ja serem a mig camí del Monument Valley, on volem anar demà. De moment el nivell d’Arches és tan alt que ens sembla impossible de superar!! Per cert, no recomanem Blanding a ningú!! A part d’ estar sotmés a la llei seca, només hi ha un restaurant una mica cutre en tot el poble, on ens han mirat amb cares estranyes al entrar…estem ben bé a l’oest llunyà.

PD: es nota que estem en zona de mormons, a les habitacions ja no hi ha Bíblies normals sino el Book of the Mormons, mentre intentem llegir-ne un ens adormim...good night!

Dia 11 : Albuquerque - Moab

Deixem el nostre amic polonès ben aviat ja que avui volem conduir uns 700 km... per començar fem l’últim tram de la ruta 66 fins a Gallup, on ens desviem cap al nord…enyorarem la ruta 66 aquests dies per veure els parcs naturals.

Es nota molt el canvi de paisatges a mesura que anem avançant cap al nord, a més deixem l’estat de New Mexico, passem breument per Colorado i l’objectiu és ja entrar a Utah, terra de mormons i de parcs naturals, on anonemem els habitants “Fills de Utah” ;-)

Abans de deixar la ruta podem constatar que cada vegada veiem més motards a la carretera, el més curiós és que a la majoria d’estats on hem passat no és obligatori l’ús del casc...una altra de les moltes contradiccions dels Estats Units, com una altra és veure cotxes circulant sense matrícula, fumar tranquil.lament a les gasolineres, o anar amb la dona i els fills al Hooters. Per cert ja ens estem acostumant a les galledes de cafè transparent, avui ens hem fixat i és tan transparent que es veu el fons del got.Un dels punts mítics del dia és el famós hotel “El Rancho”, a Gallup, on s’hospedava el famós director John Ford quan filmava les pelis de l’oest, a més d’altres famosos tipus John Wayne, Katherine Hepburn, Jane Fonda, Robert Mitchum, Humphrey Bogard, etc, etc, de fet ens hem colat a l’hotel i hem vist les habitacions, una de les curiositats és que cada habitació té el nom de l’actor més famós que hi va dormir, posats a gorrejar aprofitem el wifi de l’hotel per consultar els resultats de la primera jornada de Hat-Trick i de la primera part del Getafe-Barça. Per cert, gràcies a Il Capo pels missatges de la segona part, vam estar informats en tot moment i vam viure els gols en directe gràcies als seus SMS.

Després de passar per uns quants mercats indis (deixem la zona Cherokee i entrem en zona Navajo), dinem unes “tortitas” a Cortez, i parem a fer fotos en un monumental arc de pedra que veiem al costat de la carretera, el Wilson Arch, primer aperitiu del dia de demà al parc nacional d’Arches.

Un cop instal.lats a Moab (una mena de Puigcerdà de Utah), aprofitem que és dissabte nit i anem a fer uns pitchers de cervesa a un bar, el Woodies Tavern on tornem a tenir la sort de veure un grup blues-rock en directe... al bar s’hi concentra la quantitat més gran de freakis que hem vist mai per metre quadrat! Per cert, allà trobem el primer futbolí del viatge…amb 13 jugadors !!

PD: un altre cop tormenta elèctrica, comença a ser habitual! Good night from Utah!!

Dia 10: Amarillo - Albuquerque

Avui anem bé de temps i decidim fer bastants trams de l’autèntica carretera 66, que va paral.lela al costat de l’autopista, on trobem vàries sorpreses, hotels abandonats, senyals pintades a terra i cartells de la ruta històrica. Parem a varis pobles, entre ells Vega i Adrian, plens de gasolineres abandonades i hotels en ruines. En aquest segon poble es troba un altre punt mític de la ruta, el cartell del midpoint, parada obligatòria. El midpoint és el punt equidistant entre Chicago i Los Angeles, oficialment el centre exacte de la ruta, i hi ha un cartell que indica les 1.139 milles que falten fins a cada una de les dues ciutats. Allà hi ha el Café Midpoint regentat per un matrimoni d’ancians nostàlgics de la ruta, que també ens fan signar al llibre de visites, i ens fan situar Catalunya en un mapa del món. El bar manté la decoració dels anys 50 i 60, i està ple de referències de tot tipus a la ruta 66, des de retalls de diari fins a cartells i fotos.

Després fem un parell de parades més, la primera a Tucumcari, un altre poble semi-ruinós però encara amb cert encant després de la desaparició de la 66. Allà hi ha el mític motel Blue Swallow amb el seu cartell gegant de neó, molt fotografiat a totes les guies. La següent parada tècnica és un dinar ràpid i un cafè a Santa Rosa...es nota que ja som a New Mexico pel paisatge, molt més àrid, pel tipus de gent que et trobes, semimexicans, per les cases de fang, pel nivell adquisitiu i preu de les coses, etc. Ens sorprenen també les llarguíssimes rectes de la carretera, n’hem comptat una de fins a 55 km!! Un cop a Albuquerque trobem un nus de carreteres tipus Scalextric per flipar, sembla que hi hagi d’haver moltíssima densitat de trànsit en hores punta. Anem a 2 o3 hostals i decidim allotjar-nos a un non-smokers hostel regentat per un polonès budista amic de les màximes restriccions, que literalment ens amenaça de mort si algú de nosaltres encén una cigarreta ;-) ...tot i les múltiples prohibicions a les que estem sotmesos hem de reconéixer que tant el motel com la piscina estan molt bé. Després de descobrir el funcionament d’una rentadora i una assecadora americanes, decidim anar a sopar a l’històric route 66 dinner, restaurant ambientat en els anys 50 seguint l’estètica de “Grease”, on fins i tot les cambreres van amb vestits i pentinats de l’època.
Acabem la nit en un parell de pubs, el primer molt sorollós, anomenat Malloney’s, i el segon molt millor pel nostre gust ja que veiem grups de rock en directe. Ens sorprèn molt el nivell de freakisme del primer grup, una mena d’expresidiaris metaleros no molt agraciats, que a ningú agradaria trobar-se en un carreró fosc.

Have a good night and enjoy, per cert, ja tenim la primera multa...

Dia 9 : Oklahoma City - Amarillo

Avui ha estat un dels millors dies del viatge, tenim la sensació de que cada dia és millor que l’anterior descobrint llocs i anècdotes. La primera parada és a Elk City, un poble que encara intenta explotar la ruta 66 i ha muntat un old town a l’estil far west bastant artificial, però curiós de veure, incloent un museu de la ruta. El més divertit és fer un cafè, el millor que hem fet de moment, en una mena de cafeteria-sala d’estar d’una casa, on la propietària, Rebecca (una mena de cantant de country), ens rep al sofà i ens fa signar al llibre de visites, quan marxem s’acomiada pràcticament resant per nosaltres i perque el nostre viatge vagi bé.

La següent parada, ja a l’estat de Texas, és a Shamrock, poble en total decadència (nosaltres l’anomenem poble-ferralla), ple de benzineres abandonades, cases mig derruides, ningú pel carrer (això sí, 7 o 8 esglésies de tot tipus)...anem a un supermercat a comprar fruita (sí, de tant en tant mengem fruita), i parlem amb l’store-manager, que ens diu “Where the hell is Barcelona?”, a part d’esmentar-nos les “stupid texan laws” com ara la llei seca que hi ha en aquest poble...

Un cop a Amarillo, regategem en uns quants motels fins a trobar un bon lloc per dormir, després anem al Cadillach Ranch, un dels punts més mítics de la ruta 66 situat als afores. Es tracta de 10 Cadillachs dels anys 60 semienterrats per un excèntric milionari, on tothom que para pot pintar un graffiti amb un dels molts pots de pintura que hi ha escampats. Per cert, allà trobem una banda de motards fent graffitis, de fet n’hem vist molts fent la ruta durant aquests dies. Ara ve l’anècdota del dia, decidim anar a fer el toc a un bar anomenat Hooters on 20 cheerleaders ens reben amb entusiasme...seria escandalós un bar així a Girona, quin espectacle!

I després, el plat fort, hem estat tot el dia pràcticament en dejú per disfrutar al famós Big Texan Steak Ranch, on ens esperen 5 mega-entrecots de 20 unces. Aquest restaurant és un autèntic show americà, ambientat a l’estil de Texas…les cambreres vestides de l’oest, les estovalles de pell de vaca, una banda d’octogenaris tocant country...i una gran taula elevada al mig amb un cronòmetre on, per sort, veiem com dos individus de 2x2 metres intenten el repte de menjar-se el bistec de 2 kg amb guarnició en menys d’una hora. Després d’aconseguir menjar-nos els nostres entrecots i fer unes fotos als dos paios en qüestió (que queden molt lluny d’aconseguir el repte), sortim rodolant del local fins al motel.

Tot penjant l’estelada al balcó, us desitjem a tots una bona diada!!!

Dia 8 : Saint Louis - Oklahoma City

Avui comencem a fer trams de la ruta 66 original, que circula al costat de l'autopista. De fet avui l'etapa ha estat molt llarga (801 km!) però han passat moltíssimes coses...impossible explicar-ho tot. Al matí anem a les Meramec Caverns, coves on es refugiava el bandoler Jesse James i la seva banda, molt espectaculars. Més tard fem un homenatge als Simpsons i parem a Springfield a buscar el bar de Moe...fem moltes voltes per la ciutat (per cert, ens volíem fer una foto amb el cartell de la ciutat i no n'hem vist cap, ni a l'entrada ni a la sortida!!) total que parem en un buffet lliure a dinar en un restaurant anomenat Golden Corral, on per 10$ pots menjar de tot lo imaginable...pràcticament en plan medieval...massa!! L'anècdota és el tipus de clientela que hi ha, alguns són obesos espectaculars, veterans de guerra del Vietnam, una família amish, una colla de sudistes, i sobretot una cambrera molt amable, la senyoreta Robin.

Ben tips seguim la ruta i decidim parar a mitja tarda en un poble a l'atzar...quin descobriment, molt millor que ahir a Chenoa!! El poble es diu Vinita, i ara sí, al entrar-hi sembla que viatgis 50 anys enrere en el temps...aqui no hi ha gaire riquesa, els cotxes són vells i la forma del poble és com un camping, tot de cases de fusta en parcel.les rectangulars, una gran part de cases estan abandonades i ruinoses, hi ha 3 o 4 barberies super antigues, botigues d'antiguitats amb tota mena de porqueries inservibes...el més bo és veure el sheriff del poble recollint la seva nena de l'escola amb el cotxe oficial, mentre condueix es beu una Pepsi i amb l'altra mà parla pel mòbil!!!
Continuem devorant quilòmetres, els últims 100 trobem el primer semi-huracà, una tormenta brutal que ens anava perseguint tot el dia i ens acaba atrapant a prop d'Oklahoma, tot i així sembla que la tormenta va cap al sud i ens deixa via lliure, parem a fer el toc en un restaurant mexicà que ens obsequia amb uns nachos (el poble es tan petit que no surt ni al mapa que portem!!), i finalment arribem bastant cansats a Oklahoma, just per sopar i dormir...no sense visitar el pub més popular on fem varis amics i ens comencem a familiaritzar amb l'accent d'Oklahoma....uf, ara que teníem après l'accent de Missouri!!! Bona nit!!!

Dia 7: Chicago - Saint Louis

Dia clau, avui comença la ruta 66, llàstima que no hem pogut descansar el que ens hagués agradat, i és que compartíem habitació amb dos xinesos....des de les 3.45 fins les 5 del matí han sonat 7 despertadors, llums oberts tota l’estona, bosses de plàstic, cremalleres, taquilles, dutxes, etc, que han posat a prova la nostra paciència de backpackers: sort que encara no hem comprat una arma! Total que agafem el subway fins l’aeroport i pillem el cotxe més espectacular que té la companyia National en stock, el Chevrolet Tahoe 4x4 amb canvi automàtic, gairebé necessitem una escala per pujar-hi!! Té molta potència però no es pot passar de 70 mph (115 km/h) com a màxim a les autopistes. L’altra cosa que sorprèn és que aquí es pot adelantar per la dreta si vols, és a dir, tothom circula i adelanta per on vol. Tot i així les carreteres semblen molt segures i tothom respecta bastant les velocitats...fins i tot nosaltres.
També sobta que els semàfors estiguin situats després dels encreuaments, això sí que ens sembla molt perillós perquè t’has de parar 20 metres abans del semàfor o t’atropellaran els cotxes que tenen verd i vénen per l’altre cantó.
Comencem la ruta direcció al sud, durant les primeres milles l’autopista 55 circula paral.lela a la ruta 66 original, que es veu ja vella i en desús...demà ja l’agafarem una estona per no perdre temps avui.
Ens parem a dinar a Chenoa, un poble típic americà ple de casetes de fusta amb el típic jardí i típic “cobert d’eines” on l’home de la casa arregla el cotxe o el talla-gespa...no hi falta la típica esglèsia presbiteriana. Anem un restaurant familiar on el tracte és exquisit tot i que no serveixen alcohol, per cert aquí ja comencen a baixar els preus moltíssim, es nota que estem entrant a l’Amèrica profunda!
La gran sorpresa del dia és l’entrada a Saint Louis creuant el Mississippi, el riu és immens i té moltíssim cabal, allà veiem el típic vaixell estil Tom Sawyer. Anem a visitar el Gateway Arch, senzill però majestuós, es tracta de un arc metàl.lic de 200 metres d’altura que simbolitza la porta de l’oest. Després fem el toc a la zona de bars, on hi ha molta música en directe, en concret ens quedem al bar Hammerstone’s, amb una cambrera molt simpàtica ;-) Per cert, descobrim el típic animal de Saint Louis, creiem que és un ocell perque habita als arbres, però el soroll que fa és entre un grill i un dinosaure! A la piscina del motel ens relaxem esperant que l’etapa de demà, de molts quilòmetres, vagi tan bé com avui. Good night!

Dia 6 - Chicago

Avui ens hem aixecat, com de costum, bastant aviat per aprofitar el dia, i comencem visitant el Millennium Park (Chicago té gran multitud de parcs), on visitem les dues escultures més famoses de la ciutat, una és la mongeta metàl.lica, i l’altra és feta per un arquitecte català, Jaume Plensa, es tracta de de dues plataformes cúbiques de les quals surt aigua, i a més s’hi projecten cares de persones que es van moguent.
Visitem Chinatown, Little Italy i Greek Town, però no es poden comparar amb els de New York, més emocionant és la visita a l’estadi dels Chicago Cubs, emblemàtic equip de beisbol de la ciutat (i rival dels Chicago WhiteSocks) on dinem al restaurant del club, anomenat Captain’s Morgan. Tot seguit intentem colar-nos en una festa privada just devant de l’estadi però no ens deixen entrar (ja hi estem acostumats!). Ara sí, arriba un altre dels moments més espectaculars a Chicago, la visita a la Torre Hancock, on fem una cervesa i uns vins de Napa Valley tranquil.lament a la planta 96, amb unes vistes absolutament increïbles, ens sorprèn que no hi hagi gens de cua per anar al bar de l’obsevatori ni per entrar a la torre.

Tornant trobem tallada la Magnificient Mile (per entendre’ns, el passeig de Gràcia de Chicago), perque ho estan preparant tot per restransmetre en directe el show de la famosa presentadora de TV Oprah Winfrey...com els hi agrada l’espectacle i el show a aquesta gent.

Una de les coses que ens sorprèn més d’aquest viatge és la gran amabilitat dels nord-americans, tenen moltes ganes d’ajudar sempre que calgui, i sempre estan demanant disculpes encara que no sigui culpa d’ells.

L’altra petita anècdota del dia és compartir l’habitació amb dos made in China, però això ja ho explicarem demà. Anem a dormir després de fer les típiques partides de billar i ping pong a l’hostal, que demà comença la ruta 66!!

Dia 5 : Chicago

El dia comença ben aviat, anem pel Downtown a donar volts i descobrir Chicago, cap al migdia fem un dels plats forts, la torre Willis, abans anomenada torre Sears, l’edifici més alt d’Amèrica i segon més alt del món, l’ascensor puja els 103 pisos en un minut!!! A diferencia del Rockefeller Center, flipem molt més amb el balanceig de l’edifici, que ja mareja bastant per sí sol, i el més espectacular, l’skydeck, uns balcons fets 100% de vidre, fins i tot sota els teus peus, de manera que quan t’hi poses veus a sota teu els 103 pisos al buit i una sensació BRUTAL d’estar suspès en l’aire...increïble! Per cert, baixant de la torre donem suport a la candidatura de Chicago pels Jocs Olímpics de 2016 ;-)

L’altre plat fort del dia, literalment, és la pizza hiper espectacular tamany XXL del restaurant Giordano’s, un dels més coneguts de Chicago. Quan reserves taula, ja demanes la pizza que vols, i et donen una mena de “busca” que pita quan és el teu torn, de manera que pots marxar a donar un volt i quan et toca s’il.lumina i comença a sonar. Un cop assentats, demanem xampinyons arrebossats d’aperitiu (brutals!) i tot seguit una típica pizza de Chicago, per qui no ho sàpiga l’estil és de la foto, de diàmetre és normal però té infinitat d’ingredients i 4 o 5 dits de gruixut, de manera que cap de nosaltres pot amb més d’una porció. Aquest cop més que mai, sortim rodolant del restaurant...
A la nit, una de les coses més espectacular, que recomanem a tothom que vagi a Chicago, un volt amb vaixell pel riu Chicago i sobretot el llac Michigan, des d’on les vistes de l’skyline de la ciutat són absolutament increïbles, i encara més de nit. Després d’una visita al bar-museu Hard-Rock Chicago, anem a dormir, demà més!!